Traduccions llatines del segle XII

Les traduccions llatines del segle XII van estimular una important recerca dels investigadors europeus a través de nous coneixements que no existien a l'Europa occidental en aquell moment. La seva cerca els va portar a zones del sud d'Europa, particularment al centre de la Península Ibèrica: Toledo, i a Sicília, que recentment havien passat a domini cristià després de la seva reconquesta a finals del segle xi. Aquestes zones havien estat sota un domini musulmà durant molt de temps i encara tenien poblacions importants de parla àrab que permetien donar suport a la seva cerca. La combinació de coneixements acumulats per part del món musulmà, un nombre substancial d'erudits de parla àrab i els nous governants cristians van fer que aquestes zones fossis intel·lectualment atractives i accessibles política i culturalment, per als estudiosos llatins.^[2] Una història típica és la de Gerard de Cremona (c. 1114–87), que es diu que va fer el seu camí a Toledo, després de la reconquesta dels cristians el 1085, perquè ^[3]

Mentre els musulmans estaven ocupats de traduir i afegir les seves pròpies idees a les filosofies gregues. A l'Oest llatí s'havia confratetnitzat amb les idees paganes. Sant Jeroni, per exemple, era hostil a Aristòtil, i Sant Agustí tenia poc interès a explorar la filosofia, només aplicant la lògica a la teologia.^[4] Durant segles, les diferents idees gregues a l'oest d'Europa, eren conegudes però inexistents. Només uns quants monestirs tenien obres gregues, i encara menys alguns copiaren aquestes obres.^[5]

Hi va haver un breu període de renaixement, quan el monjo anglosaxó Alcui i altres van reintroduir algunes idees gregues durant el Renaixement carolingi.^[6] No obstant això, després de la mort de Carlemany, la vida intel·lectual va tornar a caure.^[7] Excepte per alguns pensadors que promouen Boeci, com Gerbert d'Aurillac, amb el pensament filosòfic que es va desenvolupar poc a Europa durant uns dos segles.^[7] Al segle xii, però, el pensament escolàstic començava a desenvolupar-se, donant lloc a l'auge de les universitats a tot Europa.^[8] Aquestes universitats van reunir el poc pensament grec que s'havia conservat al llarg dels segles, incloent-hi els comentaris de Boeci sobre Aristòtil. També van servir de llocs de discussió sobre noves idees que provenien de les traduccions de l'àrab a tot Europa.^[8]

Al segle xii, la por europea de l'islam com a amenaça militar s'havia reduït força. Toledo, havia caigut de mans àrabs el 1085, Sicília el 1091 i Jerusalem el 1099.^[9][10] Aquests territoris de confluències lingüístiques van ser un terreny fèrtil per als traductors. Els espais esmentats, havien estat conquerits pels pobles de parla àrab, grega i llatina al llarg dels segles i incorporaven habilitats lingüístiques de totes aquestes cultures. La petita i poc popular població dels regnes croats va contribuir molt poc als esforços de traducció, fins que la Quarta Croada va prendre la major part de l'imperi bizantí. Sicília, encara en bona part de parla grega, era més productiva: havia vist el domini dels bizantins, àrabs i italians, i molts parlaven grec, àrab i llatí. Els sicilians, tanmateix, van ser menys influïts pels àrabs i, en canvi, es van apuntar més per les seves traduccions directament del grec al llatí.^[10] D'altra banda, Espanya va ser un lloc idoni per a la traducció de l'àrab al llatí a causa de la rica combinació de les cultures llatina i àrab que vivien colze a colze.^[10]

A diferència de l'interès per la literatura i la història de l'antiguitat clàssica durant el Renaixement, els traductors del segle xii van buscar nous textos científics, filosòfics i, en menor mesura, religiosos. Aquesta preocupació es va reflectir en un interès renovat per les traduccions dels Pares de l'Església grega al llatí, una preocupació per traduir els ensenyaments jueus de l'hebreu, i un interès en l'Alcorà i altres textos religiosos islàmics.^[11] A més, també es va traduir al llati alguns textos de la literatura àrab.^[12]